Calçat que no passa del turmell

En resum:
Els peus aprenen a caminar millor sense ajuda. El calçat ha de servir per protegir el peu, no per a guiar-lo ni limitar els seus moviments. Teniu això en ment en comprar sabates pels vostres fills i filles, a qualsevol edat.

Calçat que no passa del turmell...

Així comença la defició de sabata del diccionari. Com han de ser les sabates del nen? És una pregunta freqüent de les famílies amb infants que comencen a posar-se drets o a caminar. Abans d'aquest moment, és a dir, nadó, lactant a la cadireta, dormint, en braços o reptant pel terra... no necessita sabates, ni botes, ni sandàlies ni res. En tot cas un mitjó o peüc perquè no tingui fred.

A l'hora de posar-se dret o caminar, què necessita el nen o nena?
Necessita protecció, i punt. El peu, la cama, el turmell no necessiten cap estructura que dirigeixi el seu moviment, que limiti l'amplitud de moviments. És més, el que millor li va és poder moure's, ser lliure, haver d'esforçar-se per mantenir postures, per aguantar el pes del cos, per aprendre a equilibrar-se.

El que hem de proporcionar als peus és que els protegim amb algun material (diguem-li sabates) que eviti els perills d'anar per casa o pel carrer: brutícia, substàncies relliscoses, el trocet de vidre de l'últim got que es va trencar a la cuina, pedretes al carrer, la temperatura cremant de l'estiu i el fred de l'hivern...

A partir d'aquí, escolliu les sabates que vulgueu. I hem posat sabates, perquè les botes no entren en les nostres recomanacions. Com hem dit, el turmell també vol ser i sentir-se lliure. Per llegir més i consells específics de les característiques de les sabates, us recomanem la pàgina web del Dr García Fontecha. Us agradarà.

A més de les característiques de les sabates en sí, es poden trobar consells curiosos, com per exemple quin és el millor moment de dia per comprar-les: la tarda. La raó és que a la tarda el peu és una mica més gran que al matí. És millor comprar-les a la tarda i que al matí resultin una mica més grans, que no comprar-les al matí i que a la tarda el nen les noti estretes. Tot això suposant que aneu a comprar les sabates amb el nen...


Antoni Salvà Siquier. Pediatre.

Vacuna contra la varicel·la: PROHIBIDA!

Aquest mes de febrer 2015, el Departament de Salut, a través d'un document que podeu llegir aquí, ens adverteix als professionals de la salut que "no poden administrar la vacuna de la varicel·la portada directament pels propis pacients".

Això fa que, a part de no poder administrar la vacuna, ja no poguem ni parlar-ne. Com hem de recomanar una vacuna, encara que estigui científicament avalada, si

         a) les famílies l'han d'anar a comprar a l'estranger? i
         b) quan la tinguin, no trobaran a ningú que la pugui administrar?

La Societat Catalana de Pediatria ha emès un comunicat en resposta a aquesta situació, que explica molt bé la polèmica i el problema ètic que això ens genera.

La vacuna contra la varicel·la s'administra en les condicions actuals als nens i nenes en el curs de sisè de Educació Primària. Abans d'aquesta edat únicament a la població d'uns determinats grups de risc: algunes malalties cròniques i malalties o condicions amb immunodepressió.

Podeu llegir també un document explicatiu del Comité Asesor de Vacunas de la Asociación Española de Pediatría. Aquest Comité és optimista, com podreu llegir en frases com aquesta: "y estar atentos para poder administrarles la ... dosis cuando la situación actual se normalice".

5 al dia o 1 cada 5 dies...

De caques parlem. I avui, de lactants petits. És una consulta freqüent tan per a les infermeres com per als pediatres. Més o menys tothom assumeix que els nadons fan deposcions molt freqüents, groguenques (color mostassa) i grumolloses o líquides. Això és el que diuen els llibres.

Els dubtes apareixen quan el lactant baixa el ritme a 1 o 2 al dia, o cada 2 dies. La deposició, de vegades, també canvia de color (uns dies és d'un groc més clar que la famosa mostassa, o verd fosc) i de consistència, de vegades és una deposició sòlida i allargada. Increïblement, algun lactant és capaç de fer una deposició semi líquida després de 3 dies sense fer-ne.

Si a aquests canvis afegim el gemecs del nen, moviments de cames i braços, plor i gasos que tenen per costum expulsar, la preocupació es fa tan sòlida com la deposició abans esmentada.


Igual que no esperem que camini al mes, ni que dormi 10 hores seguides a la nit, no podem ni hem d'esperar que el budell (un tub de milions de cèl·lules que han de funcionar de forma coordinada, que continuament està creixent, on cada dia hi ha cèl·lules noves i cada dia són una mica més grans) es mogui, de la nit al dia, o sigui, del ventre de la mare a l'espai exterior, harmònicament, triturant el menjar, desfent-lo en molècules elementals, absorbint-les, barrejant sucs intestinals, desplaçant el seu contingut amb una sincronització perfecte.
Contingut que en néixer augmenta en volum i complexitat de forma sobtada. Ha passat de ser líquid amniòtic i cèl·lules que anava empassant, a, de cop i volta, i cada 2-3 hores, una nova càrrega d'un líquid complexa, que li dona molta feina. Li costa una mica treure's la feina de sobre, però va fent. Cada dia una mica millor, més segur, més eficient.

El budell necessita temps. No necessita experiments amb infusions, aigua, que la mare mengi o deixi de menjar. Si pren llet de fórmula no necessita que la canviem cada 3 dies per trobar la que va bé. Si no fa caca un dia (ni 3 ni 5), no necessita supositoris, ni laxants, ni enemes. El budell necessita temps per practicar i aprendre. I nosaltres hem de saber donar-li.


Si el vostre nen/a no fa les caques en la freqüència esperada, però menja bé, no vomita, està content/a... espereu, no feu canvis, consulteu si voleu, però espereu. El budell us ho agrairà.

Quan els fills van a dormir més tard que els pares…

Això us passarà, benvolguts pares i mares, en algun moment. El vostre bebé, nen o princesa... ja no voldrà anar a dormir a les 9, ni a les 10, ni a les 11. De fet, no estareu segurs de quan se’n va a dormir, perquè vosaltres ja hi sereu.

Aquest és un fenomen habitual. En apropar-se l’adolescència, durant ella i potser més endavant, els joves de la casa comencen a anar a dormir cada cop més tard. No és que s’ho proposin, és el que demana el cos. També ens passa a tots, a totes les edats, que a l'estiu, quan el sol es pon a les 22 hores, tendim a tenir son més tard que a l'hivern, quan el sol es pon a les 17 hores. En aquest cas és un efecte directe de la llum solar que regula el nostre cicle vigília/son.

Es parla de trastorn o síndrome de retard de fase quan aquest anar a dormir més tard altera la vida social, familiar i acadèmica del jove o quan ell o ella mateixos ho viuen com un inconvenient desagradable. Si no es poden adormir d’hora per una banda, i no poden dormir fins l’hora que desitjarien per l’altre (els instituts no comencen les classes més tard pel fet que els alumnes vulguin dormir fins les 10), poden patir símptomes com dificultat de concentració, somnolència, malestar... durant el dia.

Si es dóna aquest fenomen però tothom a casa està la mar de content, no passa res, aquesta entrada és només perquè sapigueu que existeix tal cosa. Si us preocupa, aquesta entrada és també informativa, i us recomanem que consulteu algun document més. Existeix a l’abast de tothom una Guia de Pràctica Clínica sobre Trastornos del Sueño en la Infancia y Adolescencia. És un document amb informació exhaustiva, que no cal que llegiu. Us recomanem però els Annexos 15 Información para el paciente, pàgina 201, i el 8 Medidas preventivas y de higiene del sueño, pàgina 186.

De fet, l’Annex 8 conté mesures i consells agrupades per edats, des de menors de 2 mesos als adolescents. Sigui quina sigui l’edat dels vostres fills, inclús si no en teniu, us convidem a llegir-les, moltes són evidents, però a tots ens passa que el més evident és allò en el que no pensem, de vegades.

¡Los virus SÍ tienen tratamiento!

Leí que en la serie House, yo no me había fijado, en todos los capítulos el enfermo de turno podía sufrir, entre otras muchas y dispares enfermedades, un lupus. El equivalente en la consulta de Pediatría sería el famoso, inefable e inevitable virus.

Efectivamente, la probabilidad de que un niño enfermo venga a la consulta a vernos y salga con el diagnóstico de infección vírica es muy alta. ¡Hasta la verrugas sucumben a su poder! Pero, qué le vamos a hacer. Es la realidad. Al menos la que conocemos hasta ahora, no digo que dentro de 100 años (ya no estaremos nosotros para arrepentirnos o rectificar), resulte que alguien descubra que los resfriados, bronquitis o las erupciones con fiebre se deben al influjo malévolo de un superordenador tipo Matrix, o a un desequilibrio de las fuerzas internas debido a los madrugones por no llegar tarde al cole...

Hay más de 100 virus conocidos que pueden provocar enfermedad en los niños (hablo de niños porque son nuestro objetivo primordial, pero, adultos, no os sintáis aliviados por eso, también os puede tocar). Si vuestro hijo tuviera la mala pata de contactar con todos en los 10 primeros años de vida, le tocaría una infección cada mes durante 10 años, descansando abril y agosto, por ejemplo. ¿A que ahora no os parecen tantas las 5 infecciones del curso pasado?


Lo que más nos cuesta creer es que no haya tratamiento, ¡en el siglo XXI! ¿está de broma, no?
Bueno, no hay tratamiento farmacológico, pero sí podemos hacer cosas, sencillas sí, pero que se agradecen infinito cuando uno se encuentra mal, niño o adulto. Las medidas que recomendamos son las mismas que podría haber indicado un buen pediatra que os hubiera visitado hace 100 años: mantener confortable al enfermo, ofrecerle líquidos (sin forzar), dejarlo descansar, entretenerlo si se aburre, abrazarlo si lo pasa mal, hacerle la comida que más le apetezca, o decirle en voz baja mientras se acurruca en la cama que tranquilo que esto pasará y que si quiere un poco más de agua.

Epidèmia d'escarlatina

La passada setmana vàrem tenir coneixement a través d'algunes famílies que a una escola del barri hi havia una concentració de casos d'escarlatina.

Què és l'escarlatina? És una malaltia infecciosa causada per un tipus d'Streptococcus pyogenes que produeix una toxina que provoca l'aparició d'una erupció (o exantema) característic. El focus infecciós de l'estreptococ es troba majoritàriament a les amígdales. En algun cas pot ser un focus cutani (per exemple, una ferida a la pell infectada per bacteri del mateix tipus). Quan un altre tipus d'estreptococ que no produeix aquesta toxina infecta les amígdales en diem amigdalitis estreptocòcica o angines.

Aquesta infecció és més freqüent entre els 4 i els 14 anys. És poc probable en nens menors de 4 anys, en els que la inmensa majoria d'infeccions respiratòries, incloses les amigdalitis, són de causa vírica.

En ambdós casos, angines o escarlatina, el tractament recomanat és el mateix: l'antibiòtic amoxicilina o penicilina durant 10 dies (excepte en al·lèrgics a aquest antibiòtic). Només en al·lèrgics a aquests dos antibiòtics s'haurien de tractar amb un altre antibiòtic. La persona que té aquesta infecció és contagiosa fins a les 24 hores d'iniciar el tractament antibiòbic.

La prevenció de l'escarlatina consisteix en prendre mesures per a evitar la seva propagació. En cas de detectar un cas aïllat o epidèmic d'escarlatina, la mesura preventiva més important és respectar aquest període de contagiositat i no portar el malalt a l'escola o altra activitat col·lectiva durant aquestes primeres 24 hores de tractament.
A més, cal observar les mesures bàsiques d'higiene. Unes són fàcils, com rentar-se les mans; i d'altres són fàcils de recomanar però difícils de mantenir a casa, com evitar que el malalt i els altres nens comparteixin estris de menjar, joguines que s'hagin portat a la boca, la tos d'un sobre l'altre. 

No hi ha vacuna per a prevenir aquesta infecció.

La presència d'estreptococ es pot confirmar en el malalt. Si el metge té dubtes o vol confirmar la presència d'estreptococ pot demanar un cultiu o realitzar una detecció ràpida d'estreptococ a la consulta. La major part de serveis d'urgències i CAPs en disposen. El seu ús permet evitar l'administració d'antibiòtic quan no és necessari (si el resultat és negatiu) o prescriure'l quan sí és convenient (si el resultat és positiu).

En un nen o nena sense símptomes, no està indicat fer cap tractament "preventiu" ni cap detecció d'estreptococ. Aquestes mesures no tenen cap utilitat i només provocarien un sobretractament antibiòtic del tot innecessari. Hi ha persones (de qualsevol edat) que poden tenir estreptococs a la faringe sense patir la infecció, són els portadors sans. Poden representar fins el 15% de la població. Aquestes persones no s'han de tractar.

Li farem una radiografia per veure si...

...si veiem alguna cosa que ens confirma un diagnòstic que sospitem i això ens determina un tractament o un altre.

Aquest és el procés general que hauria de dirigir la petició d'una exploració radiològica en un nen (en un adult també, però aquí no ens ocupem d'ells avui). Les radiografies són una d'aquelles coses en què trobem una àmplia varietat de reaccions tan entre els professionals que les han de demanar com entre les persones a qui se'ls recomana. Des de qui demana, amb l'entonació de qui espera un no per resposta: "segur que li hem de fer?", o l'altre que "aconsella" sol·licitar una radiografia al nen per tal o tal raó, quan no existeix un motiu justificat per demanar-la.

Com tantes coses en la pràctica diària, moltes accions que podem executar són molt segures, de molt baix risc, en general no passa res per fer-les: prendre un analgèsic per si ens fa mal alguna cosa, prendre un antibiòtic per si ens va bé, fer una anàlisi de sang per si trobem alguna alteració, una radiografia per si... En ocasions, tan si les fem com si no, no passarà res, ni bo ni dolent. Les radiacions, però, tenen unes característiques especials:

•          són silents. El mal que van provocant a nivell cel·lular és invisible.

•          són lentes. Les conseqüències, si apareixen, són a molt llarg termini.

•          són acumulatives. D'especial importància en els infants. L'efecte nociu sobre els teixits va sumant amb cada exposició a les radiacions ionitzants, durant tota la vida.

Ara bé, amb o sense radiografies, ningú està lliure de ser irradiat. En realitat, tots estem sotmesos a radiacions, tan si volem com si no: la radiació natural de fons, la que rebem de les substàncies radioactives de la Terra i la que arriba des de l'espai. La rebem tots de forma constant durant tota la vida. De fet, en els documents que us recomanem tot seguit, pel qui vulgui llegir més, es compara la radiació de cada tipus d'exploració radiològica en termes de temps de radiació natural. Per exemple, una radiografia de tórax equival a uns dies de radiació natural. En canvi una radiografia d'abdomen equival a mesos de radiació natural.

Aquí podeu obtenir més informació del Canal Salut de la Generalitat, de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica i, més senzill, d'un document divulgatiu del Govern de Navarra.