Quan podré anar al seient davanter del cotxe?

Per respondre al vostre fill/a correctament a aquesta pregunta que pot ser us farà demà, o que ja va formular fa set dies, heu de saber que a partir del dia 1 d'octubre de 2015 entra en vigor una modificació del Reglament general de circulació, concretament l'Article 117. Cinturons de seguretat i sistemes de rentenció infantil homologats.

Aquest article estableix una talla mínima de 135 cm perquè un menor pugui anar al seient del copilot. Aquesta talla pot correspondre a un nen o nena de 8 anys, o de 11. El límit és l'alçada, no l'edat. Per tant, a qualsevol fill o filla que ens demani quan podrà anar al davant del cotxe, li podrem dir que quan faci 135 cm d'alçada, (i quan arribi a 140, al Dragon Khan).

Hi ha excepcions, per qui s'ho vulgui llegir, per exemple, si el cotxe no té seients al darrere, o ja estiguin ocupats per altres menors i les seves corresponents cadires homologades. En cas d'anar al davant, obligatòriament amb un sistema de rentenció infantil homologat i adequat al seu tamany.

Recordeu, de pas, que si porteu un bebé en un seient davanter orientat cap enderrere, l'airbag ha d'estar desactivat.

Accident: (substantiu masculí) Esdeveniment casual que comporta un dany, que té conseqüències funestes. Els accidents passen. Diu la definició que són casuals. No ho podem controlar tot, però sí algunes coses. Evitem la casualitat de no portar el cinturó de seguretat ben cordat o als menors mal assegurats al cotxe.


Antoni Salvà. Pediatre.

Revisions medicoesportives (actualitzat)

Comencem un nou curs, i amb ell, la petició de papers, certificats, carnets, fotocòpies... Un dels possibles és el CERTIFICAT MÈDIC ESPORTIU, especialment per a nens i nenes de ESO i Batxillerat que practicaran regularment esport. Aquest certificat és obligatori per a poder participar en competicions federades.

Fa molts anys, aquestes revisions i la seva certificació la podia fer qualsevol metge. Les coses han canviat. Tot i que a algunes famílies encara els diuen que això li pot fer el pediatre del CAP, no és així.

Els Certificats Mèdics Esportius només els poden estendre centres acreditats. Aquests centres han de tenir com a mínim un metge especialista en Medicina de l’Esport. L’informe final es basa en una Valoració Funcional Medicoesportiva (abreviat VFME en molts documents, si teniu la paciència de investigar-ho). Tenen un cost variable segons el centre i el tipus de certificat i habitualment se’ls dóna una vigència de entre 1 i 5 anys, depenent de l’edat i els tipus de pràctica esportiva.

Tipus de certificat. En el nostre àmbit, ens interessen aquests dos:

Tipus I. Per a persones fins els 13 anys. Inclou les següents valoracions i exploracions:

•  Antecedents personals i familiars
•  Antropometria: mesura del pes, alçada i càlcul de l’índex de massa corporal.
•  Exploració d’aparell locomotor i flexibilitat
•  Exploració respiratòria amb espirometria
•  Exploració cardiovascular amb electrocardiograma i mesura de tensió arterial
•  A partir dels resultats es lliura un: Informe mèdic i esportiu en què es reflecteixen les troballes i resultats de les exploracions realitzades, així com les recomanacions per a la pràctica d’activitat física.

Tipus II. A partir dels 14 anys.

Tot l’anterior més una prova d’esforç. Es recomana en general als majors de 16 anys, com a conseqüència de les càrregues d’entrenament que els nois i noies poden realitzar. Aquest, però, NO és obligatori per a la realització de la fitxa federativa.

També hi ha un Tipus III, dirigit a esportistes professionals. Aquí no hi entrem nosaltres.

Si us demanen o voleu fer al vostre fill una d’aquestes valoracions, us oferim aquí un llistat de Centres Acreditats. L’hem trobat a la web de la Federació Catalana de Futbol.

Respecte als preus, millor que us informeu al Centre on us vagi millor, són variables. Hi ha centres que ofereixen preus especials per a grups o clubs.

Aquests informes són documents mèdics a tots els efectes, pel que estan sotmesos a les mateixes consideracions legals (conservació, confidencialitat, lliurament només a la persona o tutor legal...) que la Història Clínica, per exemple. 

És cert que aquest document també representa “un element de seguretat i un recolzament legal per part dels organitzadors d’activitats esportives”, i que no està inclòs en el Sistema Nacional de Salut, amb el que representa de cost econòmic afegit al que pugui costar practicar l'esport escollit. És cert, però penseu que l’important és que són un bon instrument per detectar i evitar riscos latents en la pràctica d’exercici físic i per adaptar-la en els casos que convingui. L’objectiu és la salut.

Si voleu llegir més, teniu aquest enllaç a un document de la Associació Catalana d’Especialistes en Medicina de l’Educació Física i l’Esport. Hi trobareu unes explicacions molt més extenses, amb referències als aspectes legals, detall de les proves que es recomanen. Inclús veureu que divideixen el Tipus II en dos apartats a i b, segons edat i pràctiques esportives.